Savina marítima (Juniperus phoenicea) de formes torturades i inclinada en direcció contrària al vent dominant. Dunes de La Pelosa, Capo Falcone (Sardenya).
La savina marítima (Juniperus phoenicea) és un altre dels arbres característics que podem trobar a la costa de Sardenya, juntament amb el càdec marítim (Juniperus oxycedrus subsp. macrocarpa ) del qual ja en vaig parlar en un anterior article.
La savina marítima, coneguda també com a savina comuna, savina negra, arbre de l'encens o sivina (Juniperus phoenicea) és un arbre del gènere Juniperus, encara que degut a les inclemències meteorològiques del lloc on creix, es sol trobar sota la forma d'arbust ajagut. El nom específic, phoenicea, significa vermell, encarnat, segurament en referència al color dels fruits.
Aquesta espècie és originària de la zona mediterrània i també es troba a Madeira, Illes Canàries (varietat canariensis) i a l'oest d'Aràbia.
És una planta molt resistent a la fred, la calor, la sequera (soporta menys de 300 mm anuals) i els sòls pobres o lleugerament salins; per això es troba des del nivell del mar fins els 1.400 metres d'altitud, a les dunes costaneres, en els sòls volcànics, en els sòls àcids, en els calcaris, a les escletxes de les roques i en els penya-segats.
Savina de forma rabassuda i tupida, arrapada a les roques de la costa a prop d'Stintino.
Pot arribar a ser un arbre de fins a 8 metres d'alt, o ser un arbust de només dos metres. El tronc és tortuós, amb formes capritxoses, i la capçada sol estar deformada per l'acció del vent (sovint es veu així en zones litorals de Menorca), amb les branques tocant el terra, talment com si fes una reverència al déu Eol.
Aquestes formes peculiars i representatives de l'espècie, es produeixen perqué el sistema de creixement de la savina propicia que la planta acabi cedint a la força dels vents dominants a la zona, adoptant una posició retorçada. Això es deu al fet que les terminacions tendres i verdes de les seves tiges, es van convertint, de forma paulatina, en una estructura llenyosa i rígida, com si es petrifiqués de mica en mica, a la vegada que s'inclinen per la força del vent, fins que es converteixen en un autèntic monument natural.
Savina inclinada per la força del vent arran de platja. La seva inclinació ens indica que el vent predominant prové del nord. Observeu també el terra llaurat per l'acció dels porcs senglars que baixen fins arran de mar.
Les fulles juvenils són aciculars i les adultes imbrincades, semblants a les fulles d'un xiprer. Normalment és un arbre monoic, però alguns exemplars són dioics (plantes masculines i femenines separades). Les flors masculines dispersen el pol·len al principi de la primavera i les flors femenines es transformen en una arcèstida de color verd al principi. Quan madura es torna de color marró vermellós i llustrós, amb un promig de 3 a 8 llavors.
Detall de les fulles i les arcèstides o gàlbuls, amb exemplars verds i exemplars madurs (color marró vermellós).
Com tota la família de les cupressaceae, és una planta molt variable i amb moltes varietats i subespècies., les més comunes a la nostre zona biogeogràfica són la Juniperus phoenicea var. phoenicea, estesa per tot el territori., la Juniperus phoenicea var. turbinata (sinònim J. turbinata), només en zones litorals sorrenques., la Juniperus phoenicea var. lycea, a les Illes Balears i l'espècie Juniperus thurifera en zones elevades de l'interior.
S'utilitza en repoblacions forestals, sola o amb altres coníferes i la seva fusta és molt resistent i aromàtica, especialment per a fer bigues o mobles.
També és excel·lent per a fabricar carbó, el que sens dubte, ha motivat l'escassetat d'exemplars ben desenvolupats.
Antigament, també la feien servir els pescadors d'almadrava per fer les seves arts, reparar les naus, fer cabanes i per fer foc, això i la seva utilització per altre part de la població, ha contribuït a que desaparegués de molts indrets.
Cal destacar que la dispersió de les llavors, té lloc gràcies a la presència d'animals com les guineus o els tords, els quals s'alimenten dels seus fruits (Endozoocoria). La manca d'aquests animals pot dificultar la presència de l'espècie, ja que és de vital importància la digestió d'aquestes llavors a l'estómac dels animals, perquè els àcids les ataquin i un cop a terra s'afavoreixi la germinació.