En primer pla la Torre de la Pelosa, l'illa Plana i l'illa Asinara al fons de la imatge.
Al nord de Stintino, just al costat del Cap Falcó, extrem nord-occidental de Sardenya, apareix la famosa platja de La Pelosa, considerada com una de les millors de tot Sardenya.
Aquesta platja d'especial bellesa, té unes magnífiques vistes al Golf d'Asinara i a l'illa del mateix nom. Es caracteritza per tenir una sorra molt fina de color blanc i un mar blau turquesa, amb aigües somes.
Un altre tret definitori és la bonica torre de defensa existent, anomenada la Torre de la Pelosa, en referència al petit illot on fou construïda i a la platja del mateix nom. La torre de l'any 1578, posseix les característiques arquitectòniques pròpies de la majoria de torres de guaita i de defensa construïdes durant la dominació de la Corona d'Aragó.
La Torre de la Pelosa envoltada d'aigües turqueses.
La Torre de la Pelosa i l'illot del mateix nom, es trobem entre l'illa de Sardenya i la petita illa coneguda com "Isola Piana" (Illa Plana), utilitzada com a terrenys de pastura pels animals que realitzaven la transhumància, els quals eren transportats en vaixells de pesca que pertanyien a la família dels "Berlinguer". Amb l'abandó de la transhumància, la família Berlinguer donà aquesta illa a l'Estat, amb la condició que es conservés en estat natural.
La platja de La Pelosa sembla pertànyer a un país tropical. Observeu l'illa Plana., al fons amb un relleu muntanyós apareix l'illa Asinara.
A l'illa Plana, de grandària modesta, no hi ha cap mena de relleu destacable, d'aquí vé el seu nom. La seva costa és diferent depenent del sector. La part interior de la costa, la que mira Sardenya, està a gairebé el mateix nivell del mar, amb trams de sorra., de fet, hi ha moltes badies pintoresques protegides dels efectes dels temporals de mar. En canvi, el costat extern, el que dóna mar de fora, és molt accidentat, amb altures que superen els tres metres, constituïdes per esquists metamòrfics, similars als que trobem al Cap Falcó.
La flora de l'illa consisteix en la típica màquia mediterrània, amb prevalença de llentiscles i savines.
La fauna està composta principalment per aus, com gavines, corbs marins i espècies d'ardèids. També hi han tortugues, serps i llebres.
Imatge del litoral rocós amb la Torre de la Pelosa.
Primer pla d'una roca metamòrfica amb tafonis (forats produïts per la meteorització alveolar).
Més al nord de l'illa Plana, a poca distància, trobem l'illa Asinara amb una extensió de 52 km2. Aquesta illa de dimensions més grans, va ser la llar dels primers habitants de Stintino, abans que l'Estat els obligués a marxar l'any 1885, degut a la creació d'una presó d'alta seguretat. Gràcies a la creació d'aquesta presó, actualment l'illa Asinara és una de les més grans del Mediterrani sense construccions i actualment és un Parc Nacional.
El clima de l'illa és típicament mediterrani, amb hiverns suaus i estius calorosos i secs. La temperatura mitjana del mes més fred, febrer, és de 10,8° C, mentre que el mes més calorós, agost, és de 23,3° C. La pluja és molt escassa i arriba a una mitjana de 480,6 mm per any.
L'illa Asinara i l'illa Plana des de la platja de La Pelosa. Observeu la vegetació dunar composta per savines.
El Parc Nacional de l'Asinara, primer va començar siguent una àrea natural protegida, establerta per decret del 28 de novembre del 1997. Tot el territori del Parc Nacional és l'illa Asinara que administrativament pertany al municipi de Porto Torres i és d'accés restringit, només amb acompanyament per guies del parc.
El decret que estableix el Parc Nacional i el Parc i Àrea Marina Protegida de l'illa Asinara, va ser publicat el 2002. La història del parc, però, començà a partir del 1967, amb una conferència celebrada a Porto Torres, on es discutí la possibilitat de retornar l'illa al municipi. En aquell moment la presó encara estava en actiu i no fou tancada fins l'any 1997.
El seu punt més alt és la Punta de l'Est (408 m), seguit per la Punta del Mestre (265metres), Punta Tumbarino (241 metres), la Muntanya Ruda (215 metres) i Punta Marcutza (195 metres). També hi han petites àrees planes, a Cala Reale i Cala Forns.
La vegetació apareix molt degradada a causa d'excés de pasturatge, degut a les espècies introduïdes per l'home (cabres domèstiques, mufló i senglar), aquest fet dóna més rellevància a la presència d'Euphorbia (Euphorbia dendroides), que, com a tòxic, no és propicia pel pasturatge dels herbívors. Com a curiositat, cal destacar que el símbol de l'illa és una espècie única i molt curiosa de rucs blancs que viuen salvatges, d'origen incert.
Només a la zona de Tria Mannu és pot veure una petita formació de boscos originals d'alzines (Quercus ilex).
En l'actualitat, l'Autoritat del Parc, en col·laboració amb l'Agència Forestal de Sardenya, està prenent mesures per a capturar espècies introduïdes per l'home, per tal de permetre que la vegetació torni a crèixer.
Savines a les dunes de la platja de La Pelosa.
La flora de l'illa té, aproximadament, els mateixos components que els de la veïna Sardenya. Als penyassegats i zones rocoses apareix el fonoll marí (Crithmum maritimum), el Lotus cytisoides i el Limonium acutifolium. Les costes sorrenques (la majoria) estan dominades per junceum, Ammophila littoralis, Otanthus maritimus i el Pancratium maritimum.
Les àrees dominades per formacions de màquies i matollars, apareix la savina (Juniperus phoenicea), la lleterassa (Euphorbia dendroides), el llentiscle (Pistacia lentiscus), la falguera (Pteridium aquilinum), el maimó (Tamus communis), el cap d'ase (Lavandula stoechas) i l' estepa (Cistus monspeliensis).
Dunes de la platja de La Pelosa.
Passarel·les i escales de fusta que eviten l'erosió de les dunes.
Cartell on s'exposen les sancions per no respectar la normativa de l'indret.
La platja de la Pelosa és molt freqüentada a l'estiu. Per salvaguardar-la de la massificació, està estrictament prohibit trepitjar les dunes i recollir qualsevol cosa., per vigilar-ho, a l'estiu s'hi instal·len càmeres de seguretat i si es recull quelcom que formi part de l'entorn natural, es poden rebre fortes sancions.
