Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dissabte, 22 de gener del 2011

La tramuntana segons Josep Pla



El genial escriptor de Palafrugell Josep Pla va descriure molt bé el vent de tramuntana i els seus efectes en el medi. Aquest vent del nord que ens ha estat afectant, a hores d'ara és una mica més agregalat del NNE i pren el nom de vent de provences, justament, aquest és el vent més fred que podem rebre i és el responsable d'aquesta fredorada que tenim .
Tot seguit podreu llegir aquesta magnífica descripció del vent de tramuntana.

LA TRAMUNTANA

"He passat aquests últims dies recollit a la vora del foc familiar, sentint xiular i bramular, intermitentment aquest vent impressionant que s'anomena la tramuntana.

Pels voltants de l'equinoci de primavera, a l'Empordà encara fa temps d'hivern. La tramuntana de l'equinoci sol anar lligada amb el que els pagesos del Maresme anomenen el temporal de les faves.

Si el vent s'arria, fort, sempre fa mal: en aquest temps els estropicis són considerables. he contemplat l'esforç que el vent ha fet per destruir aquell esforç d'ordenació, sempre peremptori, que l'home tracta de projectar, infatigable, sobre la naturalesa. Veure un hort de cultiu delicat destruït per la força del vent fa una gran pena. Arbres esqueixats, feixes devastades, desordre general. Els pèsols suaus, les orelletes de les faves tendres, la inflada col-i-flor, l'escarola fina i blanca i l'enciam han quedat trossejats. Constatar com un remolí invisible i ferotge esqueixa un ametller carregat de fruit és un trist espectacle. Ara es pot saber, gràcies als aparells, a quina velocitat marxava el vent que féu aquests estralls; és un consol, però, molt avar.

En termes generals, la tramuntana és un vent que ens arriba de l'altra banda de les muntanyes. Passa enfollit, per l'admirable jardí de les terres del Rosselló; entra a l'Empordà després de burinar els cims gelats del Pirineu. Ja entaulada, a la nit, es veu blanca, lleugerament blavosa, l'estrella polar. S'ha d'afegir que és un vent sec en extrem, molt fi, de gran impetuositat, de buf seguit, de bona respiració. A Barcelona, dominada pel vent de garbí, els marxapeus són molls i grassos; a Figueres, quan fa tramuntana, les pedres dels carrers rellisquen com una pell de serp tibant.

Hi ha dues figures típiques de la tramuntana. Hi ha una forma modesta i rutinària d'aquest vent, entaulat d'una manera habitual sobre les terres del nord del país, i de les quals constitueix un element bàsic. És l'aire de tramuntana, creador del clima més agradable, més tònic, més vivificant, que en aquest país es pot imaginar. És un aire que entre generalment pel coll del Portús, de vegades pel coll de Banyús, i es projecta d'una manera més viva sobre l'Alt i el Baix Empordà, i de vegades arriba a dominar sobre el litoral de la Selva. La ciutat de Girona no n'arriba a sentir l'aire; en sent purament la pressió lateral. És un corrent que arribarà al cap de Sant Feliu, al cap de Tossa, però d'ací no passarà. En aquests caps trobarà indefectiblement el garbí reguantant-lo.

Però després hi ha una figura meteorològica d'aquest vent, situada sobre una àrea infinitament més vasta, una àrea que abraça tot l'istme del Pirineu que sembla tenir dos punts extrems: la climatologia atlàntica del golf de Biscaia i la reguantada del golf de Gènova. Això forma una figura d'origen ciclònic, un vent huracanat i violentíssim, generalment de llarga duració, i d'escassa comoditat. És la tramuntana que s'emporta teulats i xemeneies, que tira parets a terra, que bolca vagons i fa tota mena d'estralls en terra i mar.

Tant si es presenta en forma, diríem casolana, com sobre una escala continental, el primer que fa aquest vent és netejar d'un cop d'escombra els núvols del cel. És un vent que vol cels nets i clars. Es produeix en una atmosfera de cristall, sota d'espai meravellosament blau, esmerilat, metàl·lic, davant d'un cel gloriós, indiferent al seu ímpetu enfollit. A la nit xiula i bramula sota els cels més rutilants, d'una presència estel·lar més prodigiosa que no es poden imaginar. Sobre l'atmosfera tensa, l'aire queda com rentat, els perfils tenen una cal·ligrafia incisiva, semblen dibuixats a punta seca. Es produeix una màgia de claredat: els termes del paisatge se us acosten com per art d'encantament; entre els vostres ulls i el món circumdant queden eliminades totes les interferències, totes les interposicions; les coses topen en la retina d'una manera directa i acusada. És un miratge. Així, mentre contemplàvem la devastació de l'hort, el Canigó semblava haver-se prodigiosament acostat. Cobert de neu, lleugerament rosada, semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d'una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada."

Josep Pla i Casadevall