Rètol que ens mostra el camí per pujar al Pico Nambroque o San Juan. S'observen algunes branques trencades pel pes de la neu.
Una vegada hem deixat enrera el cràter del Hoyo Negro, podem desviar-nos lleugerament cap a l'esquerra, per dirigir-nos a través d'un camí secundari, cap al Pico Nambroque, conegut també com a San Juan. Aquesta zona forma part del volcà originari que dóna nom a tot el complex volcànic que forma la dorsal que creua el sud de l'illa.
Com podeu veure a la imatge de l'encapçalament, només ens separen 500 metres fins a arribar al cim, el qual cau a plom en direcció est i amb els seus 1.922msnm, ens permet veure una gran panoràmica, això si la boira ho permet.
Cim del Nambroque.
Cràter del Nambroque o volcà San Juan.
El cràter del Nambroque, amb el pas dels anys també s'ha vist col.lonitzat pel pi canari.
Com ja us he comentat en anteriors articles, el pi canari posseix la capacitat de rebrotar, adaptació que li permet sobreviure en indrets que han estat exposats, al llarg de milions d'anys, a incendis causats, en aquest cas, per les erupcions volcàniques.
Al món només hi ha cinc pins amb capacitat per rebrotar i tots ells pertanyen a ambients subtropicals. A Amèrica hi ha el Pinus leiophylla, el Pinus echinata i el Pinus rigida., a Àsia trobem el Pinus merkusii i el que podem veure a les Canàries, el macaronèsic Pinus canariensis.
El pi canari pobla les vessants del volcà, envoltades també per la neu.
Poc abans de pujar al Nambroque la boira es torna a fer present per uns moments, tot i que la Crestería sempre es manté per damunt dels núvols.
Les restes d'un pi canari semblen una mena de monument natural amb formes curioses. La presència de la neu encara ho remarca amb més intensitat.
Al voltant de la soca recargolada s'hi acumula més d'un metre de neu portada pel vent.
El mar de núvols.
A la imatge superior, captada al cim del Nambroque, podem comtemplar l'espectacle del mar de núvols en tot la seva grandiositat. Tot i que la panoràmica que es pot veure des d'allí estava amagada sota el mar de núvols, va valdre la pena pujar-hi o potser encara va ser millor, ja que s'hi us hi fixeu, al fons de la imatge ens apareix El Teide (3.718msnm), el punt més elevat de totes les terres emergides a l'Atlàntic, sortint per sobre el mar de núvols., a més, el podem veure de color blanc, degut a la gran nevada que també hi caigué.
El Teide vist a l'horitzó i situat a Tenerife, sortint entre el mar de núvols a l'illa veïna de La Palma.
Una altre imatge del mateix sector.
Montaña del Fraile (1.908msnm) al fons de la imatge i cràter del Duraznero cobert per la boira.
Al cap d'un breu recorregut, ens acostem a l'indret de l'epicentre de la ruta, on es troba el volcà San Juan. Aquí hi trobem el cràter del Duraznero, un dels cràters principals que s'obriren en l'erupció del 1.949, juntament amb el del Hoyo Negro
La boira que a estones cobria tots aquest cràters, semblava fer-nos recordar la fumera que s'elevà amb la darrera erupció.
Continuant amb el relat de l'època, a les 4:30 de la matinada del 8 de juliol, s'escoltà una forta explosió subterrània, seguida d'un fort moviment sísmic. A l'indret conegut com a Llano del Banco, s'obrí una esquerda lleugerament sinuosa, de la que va començar a sorgir una gran quantitat de magma. A les 14:00 la lava va tallar la carretera general. Probablement, en el moment de ser extruït, la temperatura del magma va oscil.lar entre els 1000º i 1200º.
Quatre dies més tard, durant la matinada i el matí del 12 de juliol, es van percebre a El Paso i a Los Llanos, una sèrie de forts sorolls subterranis. L'endemà, a les quatre de la tarda, va aparèixer un nou cràter en el lloc conegut com a Hoyo Negro, amb tres boques, que va provocar una inquietant pluja de cendres i sofre sobre la zona del Valle de Aridane. L'Hoyo Negro no parava d'expulsar una gran quantitat de pedres incandescents, gasos, cendres i partícules sòlides, que van formar una columna de fum negre que va arribar a assolir una alçada superior als 3.000 metres. Això va produir varis incendis al bosc.
No hi va haver, afortunadament, cap desgràcia personal. Però va causar la destrucció de molts habitatges (més de setanta engolits per la lava i cinquanta a causa dels sismes). Nombroses terres de conreu van quedar inservibles.
El lent itinerari de la lava, deixava una terrible petjada de destrucció en les construccions agrícoles, a les vinyes, cases, finques, aljubs i estables.
Vídeo de l'any 1949 on es veu l'erupció del volcà San Juan. En un moment determinat sembla que les imatges es tornin a repetir, però més endavant en surten de noves.
CONTINUARÀ...