A la vora del foc és on s'estarà millor aquesta setmana.Continuant el fil de l'entrada anterior, avui dia de Santa Llúcia, es fa referència a la dita que diu : "Per Sta. Llúcia un pas de puça", no obstant, segons el calendari, el dia encara es va escurçant uns pocs segons, ja que tot i que la posta de sol cada dia és uns segons més tard, al matí el sol també surt més tard. No és fins al solstici d'hivern (22 de desembre) que el dia s'allargarà de manera efectiva.
Segons un article extret de http://enciclopedia-paremiologica.blogspot.com/ :
El cicle de l'allargament del dia és tot un cicle de refranys referits al fet constatable que les hores de llum s'escurcen o s'allarguen a partir dels solsticis.
Els solsticis parteixen l'any en dos períodes de sis mesos i meteorològicament ho veiem amb les hores de sol. Així fins al solstici d'estiu (21 de juny), el dia es va allargant i les hores de sol van guanyant terreny a les hores de nit, just fins a la nit del solstici d'estiu, que llavors el procés s'inverteix i els dies es van escurçant enfront les nits que s'allarguen, fins arribar al solstici d'hivern (21 de desembre), la nit més llarga de l'any.
Prop dels solsticis (21 de juny i 21 de desembre) tenim dues festes ben assenyalades: Nadal i Sant Joan. Per això el refranyer, per simplificar, diu que Sant Joan és la nit més curta de l’any i diu que la nit de Nadal és la més llarga. Com deia, no és ben bé cert, però ja ens serveix per explicar les tendències del dia, perquè ja sabeu que «El refranyer és la filosofia popular, que apunta a grans trets, però no cerca veritats absolutes».
Doncs al voltant d'aquest fet constatable, hi ha una munió de refranys que configuren aquest cicle.
La data central del cicle és Santa Llúcia (13 de desembre): Per santa Llúcia, un pas de puça. Es refereix al fet, gairebé imperceptiblement, que a partir d'aquesta data es comença a allargar el dia amb uns minutets més de sol. Per això un salt de puça.
Doncs bé, amb una colla de refranys semblants, relacionats tots amb algun sant o santa entre mitjan desembre i mitjan març (per l'equinocci de primavera, vora Sant Josep, els dies i les nits s'igualen: tantes hores de nit com de dia) i una rima consonant o assonant per cloure la dita, tenim tot un cicle de refranys que ens donen notícia d'aquest fet d'allargar-se el dia.
Ara bé, si Santa Llúcia, és el 13 de desembre, per tant abans del solstici d’hivern, teòricament encara s’estan escurçant els dies, perquè anem de Sant Joan a Nadal, per què diu la dita que el dia creix un pas de puça?
Joan Amades ens ho resol al Calendari de refranys (1933): «Mentre s'aplicà l'antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s'eliminin 10 dies: del 4 d'octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d'aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.»
Trobareu recollits els refranys d'aquest cicle al Refranyer temàtic, s. v. El cicle de l'allargament del dia.
Natàlia Muñoz Domínguez en l'apartat «Belles tradicions» de la Revista «Camí Ral», 21 (gener de 2006), el butlletí d'opinió i informació de la vila de Copons, dins l'article "Refranys", fa esment dels refranys d'aquest cicle que contenen una data assenyalada del santoral. Us el reprodueixo:
Joan Amades, en el “Costumari Català”, aplega refranys referents a la durada del dia que té el santoral com a referent. I l'Església, en el seu moment, va imposar el santoral com a forma de calendari cultural, però avui, bona part d'aquests refranys són incomprensibles per a qui desconegui com cau el santoral durant l'any. Aquí teniu un petit recull:
Sant Tomàs, el dia més curt de l'any.
Per Nadal, un pas de pardal.
Per Sant Esteve, un pas de llebre.
Per Sant Cebrià, un pas de marrà.
Per Ninou, un pas de bou.
Per Cap d'Any el dia s'allarga un pam.
Pels Reis el temps creix i el fred neix.
Per Sant Antoni, un pas de dimoni.
Per Sant Sebastià, un pas de marrà.
Per Santa Agnès, un hora més.
Per Sant Julià, un pas de ca.
Per Sant Pau, un hora hi cau.
Per la Candelera, una hora endavant, un hora endarrera.
Per Santa Maria, un hora i mitja més de dia.
Per Sant Maties, tant de nit com de dies.
Per Sant Macià, tanta nit com dia hi ha.
Per Sant Joan, el dia més llarg de l'any.
Per Sant Pere, un hora enrere.
Del juny enllà el dia comença a baixar.
Per la Mare de Déu d'agost a les set ja és fosc.
Per Sant Agustí, ni bereneta ni dormir.
Per Sant Miquel el berenar se'n puja al cel, i per Sant Macià torna a baixar.
Sant Francesc porta les vetlles i Sant Josep se les entorna.»