Segons l'Organització Meteorològica Mundial, la quantitat de gasos d'efecte hivernacle presents a l'atmosfera va assolir un màxim sense precedents durant l'any 2011.
Entre els anys 1990-2011, es va registrar un augment del 30% en el forçament radiatiu (l'efecte d'escalfament en el nostre clima) a causa del diòxid de carboni (CO2) i altres gasos de llarga durada que atrapen la calor.
D'acord amb el Butlletí de l'OMM sobre els gasos d'efecte hivernacle corresponent al 2011, on es va abordar amb especial atenció el cicle del carboni, es constata que des de l'inici de l'era industrial (any 1750) s'han emès a l'atmosfera uns 375 mil milions de tones de carboni en forma de CO2, principalment a conseqüència de la crema de combustibles d'origen fòssil. Aproximadament, la meitat d'aquest diòxid de carboni roman a l'atmosfera mentre que la resta és absorbit pels oceans i la biosfera terrestre.
"Aquests milers de milions de tones de diòxid de carboni addicional que han arribat a la nostra atmosfera romandran en ella durant segles, això provocarà un major escalfament del nostre planeta i incidirà en tots els aspectes de la vida a la Terra", tal com digué el secretari General de l'OMM, el senyor Michel Jarraud, el qual va afegir que "les emissions futures encara faran empitjorar més la situació".
"Fins ara, els embornals de carboni han absorbit gairebé la meitat del diòxid de carboni que l'home emet a l'atmosfera, però no necessàriament seguirà sent així en el futur. Ja hem observat que els oceans s'estan tornant més àcids com a conseqüència de l'absorció de diòxid de carboni, provocant estralls a la cadena alimentària submarina i als esculls de corall. Hi ha moltes més interaccions entre els gasos d'efecte hivernacle, la biosfera terrestre i els oceans, i necessitem fomentar la nostre capacitat de vigilància i els nostres coneixements científics per tal de comprendre-les millor ", va assenyalar el senyor Jarraud.
"La xarxa de Vigilància de l'Atmosfera Global de l'OMM, que abasta més de 50 països, proporciona uns mesuraments efectuats amb precisió que són fonamentals per comprendre les concentracions dels gasos d'efecte hivernacle, en particular, les seves nombroses fonts, embornals i transformacions químiques a l'atmosfera ", va afegir el senyor Jarraud.
El paper dels embornals de carboni és essencial per l'equació general del carboni. Si el CO2 addicional emès s'emmagatzema en reservoris com ara les profunditats dels oceans, aquest pot quedar atrapat durant centenars i fins i tot milers d'anys. Per contra, els nous boscos retenen el carboni durant molt menys temps.
En el Butlletí de l'OMM sobre els gasos d'efecte hivernacle, es diuen les concentracions atmosfèriques d'aquests gasos, però no les emissions. Cal tenir present que les emissions són el que va a l'atmosfera, i les concentracions són el que queda a l'atmosfera després d'haver passat pel complex sistema d'interaccions entre l'atmosfera, la biosfera i els oceans.
El CO2 és el gas més abundant dintre dels gasos d'efecte hivernacle de llarga durada, denominats així perquè retenen la radiació dins de l'atmosfera de la Terra que, al seu torn, genera l'escalfament de la mateixa. Les activitats humanes, com ara la crema de combustibles d'origen fòssil i l'ús de les terres (per exemple, la desforestació tropical), són les principals fonts del diòxid de carboni antropogènic present en l'atmosfera. Els altres gasos d'efecte hivernacle de llarga durada importants són el metà i l'òxid nitrós. Les concentracions cada vegada majors de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera són impulsores del canvi climàtic.
L'índex anual de gasos d'efecte hivernacle de l'Administració Nacional de l'Oceà i de l'Atmosfera (NOAA), mostra que entre els anys 1990-2011, el forçament radiatiu dels gasos d'efecte hivernacle de llarga durada va experimentar un augment del 30%, on el CO2 va contribuir-hi en gairebé un 80%. El 2011, el forçament radiatiu total del conjunt d'aquests gasos seria com si hi hagués una concentració de CO2 equivalent a 473 parts per milió.
Diòxid de carboni (CO2)
El diòxid de carboni és el gas d'efecte hivernacle més abundant que s'emet com a conseqüència de les activitats humanes i ha contribuït aproximadament en un 85% de l'increment en el forçament radiatiu durant l'última dècada. Segons el butlletí de l'OMM, la quantitat de CO2 present a l'atmosfera va arribar a 390,9 parts per milió el 2011, o un 140% del nivell preindustrial de 280 parts per milió.
El nivell preindustrial representava un equilibri dels fluxos de CO2 entre l'atmosfera, els oceans i la biosfera. Durant els deu últims anys, la quantitat de CO2 present a l'atmosfera ha experimentat de mitjana un augment de 2 parts per milió a l'any.
Metà (CH4)
El segon gas d'efecte hivernacle de llarga durada més important és el metà. Aproximadament, un 40% de les emissions de metà a l'atmosfera procedeixen de fonts naturals (per exemple, els aiguamolls i els tèrmits), i aproximadament un 60% prové d'activitats com la ramaderia, el cultiu de l'arròs, l'explotació de combustibles fòssils, els abocadors i la combustió de biomassa. El 2011, el metà atmosfèric va assolir un màxim sense precedents de 1813 parts per milió de milions (ppb), o un 259% del nivell preindustrial, a causa de l'increment de les emissions procedents de fonts antropogèniques. Després d'un període d'estabilització, des del 2007 el metà atmosfèric ha tornat a augmentar de manera gairebé constant durant els últims 3 anys.
Òxid nitrós (N2O)
Les emissions d'òxid nitrós a l'atmosfera procedeixen de fonts tant naturals (gairebé un 60%) com antropogèniques (aproximadament un 40%), en particular dels oceans, el sòl, la combustió de biomassa, l'ús de fertilitzants, i diversos processos industrials. El 2011, la seva concentració atmosfèrica va ser d'unes 324,2 parts per milió de milions (ppb), que representen 1,0 parts per milió de milions (ppb) més que l'any precedent i un 120% del nivell preindustrial. En el transcurs d'un període de 100 anys, la seva influència en el clima, és 298 vegades més gran que les emissions equivalents de diòxid de carboni. A més, també compleix una important funció en la destrucció de la capa d'ozó estratosfèrica que ens protegeix dels raigs solars ultraviolats nocius.
